LA BIBLIOTECA DE FRANÇA I UN LLIBRE D'AGUSTÍ VEHÍ

Un dels escenaris on es desenvolupa la novel·la d'Agustí Vehí "Remor de Serps" publicada l'any 2013 per l'editorial Alrevés dins de la seva col·lecció Crims.cat. és la Bibliothèque Nationale de France. 

He conegut aquesta informació gràcies al Lluís, lector incansable de la biblioteca on treballo, que m'ha explicat en quin moment de l'acció apareix l'emblemàtic edifici: "Uns republicans catalans a l'exili al París de 1940, poc abans del'entrada de les tropes alemanyes, poden celebrar reunions clandestines amb tranquil·litat a... la Biblioteca de França". 

Aquesta és la descripció que l'autor en fa: "Eren a l'estació de Palais-Royal.

Un cop al carrer es varen dirigir a la Rue de Richelieu, agraint el sol que començava a afirmar-se al cel. Al quart d'hora d'estar caminant,en Met el va fer entrar per una gran portalada que, després d'un passadís empedrat, donava a un pati interior rectangular, elegant i ben cuidat. Davant seu, una segona entrada noble va fer exclamar en Met:

-Aquí la teniu: una de les grans meravelles de París i, per a nosaltres, un dels llocs més segurs que hi ha.

-Però on som?

-A la Biblioteca de França! Veniu sense por. És la Biblioteca de Richelieu, una de les seus de la institució. Entreu... - En Met,malgrat estar encara al pati, baixava instintivament la veu per respecte-. Cada vegada que vinc aquí tinc la sensació que vaig de visita a casa d'un fill, a saber com li va, a mirar com està... miri,la Sala Oval, el somni d'un pobre impressor com jo. Sempre he volgut pensar que entre tots aquests milers de volums n'hi ha un que he imprès jo, o més d'un. És el que us deia de venir a veure els fills a casa seva.

En Domènech Roig va aturar-se un moment. Allò era com entrar en un lloc sagrat: ample, alt, espaiós, amb la pedra d'un color elegant i amable, il·luminat... i la llum! La gran claraboia central del sostre i les situades a sota, a les parets, filtraven la claror justa, agradable, acollidora, de vellut, que convidava a llegir uns llibres que es veien per milers a les parets i que semblaven abrigar tota la sala, posats a les galeries enlairades i protegides per altes columnes que accentuaven la sensació d'estar en un temple dedicat a la lectura i la reflexió. Una suau però perceptible aroma a paper imprès, a enquadernacions en cuir, a pau de segles, a saviesa tranquil·la que esperava ser consultada, augmentava encara més l'extrema serenor que es respirava. Enmig de la gran sala, llargues taules de fusta,d'aquell color harmoniós que només és possible d'obtenir al cap de molts anys d'acollir milers de persones llegint, s'alternaven amb grups d'amples faristols també de fusta per consultar obres a peu dret. Alguna tos, soroll de pàgines passant-se, mirades il·lusionades amb el que es llegia, altres de concentrades, altres que gairebé deixaven veure la reflexió mental dels estudiosos... gent de totes les edats, el poble del llibre que, segurament, intuïa que estava gaudint dels darrers dies de pau i d'estudi abans que la guerra arribés."