LA BIBLIOTECA DE LA CASONA

Aquest mes de juliol he estat alumna d’un molt recomanable Curs d’Iniciació al Teatre a La Casona, una escola teatral que treballa amb el mètode de les accions físiques (MAF) creat per Konstantin Stanislavskij.

El centre compta amb una petita biblioteca constituïda per unes 1.700 obres teatrals (més un extens fons digitalitzat) que poden ser consultades pels alumnes i també prestades durant una setmana.

Aquí us deixo amb unes imatges d’aquesta biblioteca i de l’escola. Gràcies a tot l’equip per l’excel·lent tracte rebut!

TALLER SOBRE REALITAT AUGMENTADA A LA II JORNADA DE BIBLIOTEQUES PATRIMONIALS

El proper 29 de novembre la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès celebrarà la II Jornada de Biblioteques Patrimonials: “Documents d'ahir per la societat de demà”.

El principals temes que es tractaran seran Patrimoni bibliogràfic i documental davant dels nadius digitals: Quin ha de ser el paper de les biblioteques i arxius?, Conservació, difusió i promoció: fonaments i innovació amb el patrimoni i Més enllà del patrimoni físic: maneres de crear valor amb tecnologies i amb la comunitat.

Em fa molta il·lusió comunicar-vos que jo hi participaré amb un taller pràctic sobre realitat augmentada. Aquí podeu veure la resta d’activitats que configuren el programa.

Per cert, la jornada es complementarà amb un seminari opcional sobre Innovació i Creativitat a les Biblioteques Patrimonials i els Arxius Històrics.

BIBARNABLOC (13)

Avui us presento la  darrera recomanació que faré abans de marxar de vacances a Polònia per al bloc de les Biblioteques de Barcelona. Es tracta de la guia “Tecnoestrés” de Susana Llorens, Marisa Salanova i Mercedes Ventura, on s’analitzen els efectes nocius que pot tenir l’ús (i abús) de les noves tecnologies.

Per cert, que la recomanació la faig amb aquesta fila (la fotografia s’incorporarà al vídeo de fotorecomanacions estiuenques del Bibarnabloc):

ELS LLIBRES SÓN TÍMIDS

Fa unes setmanes el meu amic Toni em va citar al Mercat Dominical de Sant Antoni i em va proposar que triés un llibre de qualsevol del centenar de parades de llibres nous i de segona mà que s’hi ubiquen i que aquest seria el meu regal d’aniversari.

Em vaig decantar per una petita delícia anomenada "Los libros son tímidos" de Giulia Alberico. Es tracta de l'autobiografia d’una lectora a través dels llibres que li han fet companyia a la seva infantesa i joventut i que s’inicia a la Itàlia dels anys 50.

Com l'autora explica "Mientras tanto (…) empecé a tener mi propia biblioteca; algunos libros los forraba para no desgastarlos. Nunca los he prestado, me gusta poseerlos. Los libros son tímidos, pensaba, quieren estar sólo con quien los ha elegido, no les gustan lasmanos extrañas. Escribía al instante mi nombre, el mes y el año en la primera página, con una caligrafía un poco estudiada, redonda, femenina(...)" perquè com confessa més endavant "Sacarlos de la biblioteca pública no me gustaba, los quería míos".

Per cert, uns anys enrere el Toni em va obsequiar amb "Nadie acabará con los libros" d'Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, un interessant assaig sobre el futur del llibre configurat a partir de les converses entre l’escriptor i filòsof italià i el dramaturg i guionista francès.

I parlant de llibres i  lectures, el Josep, un altre conegut del bloc, em va regalar fa algun temps una magnífica obra titulada "Com parlar de llibres que no hem llegit" de Pierre Bayard, que reflexiona sobre la literatura i la societat actual d’una manera irònica i lúcida. Encara no me l’he llegit....

DATA DE DEVOLUCIÓ

Com us vaig avançar fa uns dies aquí teniu l'entrada del Lluís on explica el millor conte sobre biblioteques:

El mejor relato de bibliotecas de la historia.

Sí, ya sé; el mejor relato literario sobre bibliotecas es "La Biblioteca de babel", de Jorge Luis Borges. Pero yo me refiero a bibliotecas no tan metafísicas y más como las que pisamos cada día de nuestras vidas. 

Se trata de un relato de uno de los mejores estilistas de la fantasía, Gene Wolfe, y figura en el prólogo de una de sus mejores colecciones de relatos, "Gene Wolfe's Book of Days", que tienen como nexo común el que todos los cuentos se refieren a una fecha o festividad significativa. 

Refiriéndose al libro, Gene Wolfe dice:

«Su autor os suplica que lo conservéis como un objeto físico, de manera que a su debido tiempo pueda ser compartido por otros. Si lo habéis comprado, esos otros pueden ser amigos que todavía no habéis conocido o hijos con los que hasta el momento sólo habéis soñado. Si lo habéis pedido en préstamo en una biblioteca, están vuestros pares en la comunidad, que tienen los mismos derechos que vosotros. Dejad que os cuente una historia.

»Un conocido mío que era estudiante universitario una vez descubrió una puerta secreta en la biblioteca de la universidad. Era una salida de incendios que estaba casi bloqueada por una enorme caja de libros llena de volúmenes de cincuenta años de antigüedad en lenguas foráneas --la mayoría en serbo-croata, dijo-- y que era desconocida por el personal actual de la biblioteca. Por el exterior, estaba bien disimulada por el hollín. 

»Puesto que no había pomo de puerta por el exterior, no podía utilizarla para entrar en la biblioteca; pero podía, y lo hizo, emplearla para salir en compañía de cualesquiera libros que le apetecieran. Y le apetecían tres o cuatro casi cada día.

»Vivía en un pequeño apartamento alquilado fuera del campus, y no tenía otro hogar. Conforme los semestres se transformaron en años, este apartamento se llenó de libros robados. Los libros se apilaban en cada mesa, en cada rincón, e incluso en el diminuto y vacío minibar. Libros acechaban como ladrones bajo su cama. Libros impermeables sobre natación, navegación a vela, peces tropicales y temas parecidos se alineaban sobre el borde de la bañera; la cisterna del inodoro gruñía y perdía bajo la aplastante carga de un centenar de libros humorísticos, de modo que, incluso cuando estaba sentado pensando cómo podía librarse de los millares de libros robados, tenía miedo de que pudieran caer y aplastarle.

»Tomó en consideración simplemente devolver los libros a la biblioteca, pero puesto que nunca había sido registrada su salida, difícilmente podían ser retornados, y le parecía que la bibliotecaria en jefe --una mujer con una mirada singularmente fría-- ya sospechaba de él. Pensó en enviarlos por correo de forma anónima, pero el coste del franqueo hubiera sido de vértigo. Consideró incendiar el edificio en el que vivía, pero estaba seguro de que perdería muchas y valiosas posesiones olvidadas y enterradas bajo los libros. El día de la graduación se acercaba ominosamente.

»Por fin dio con un plan que parecía a prueba de bomba. En lugar de aceptar una lucrativa oferta por parte de una gran empresa, haría fabricar un sello de goma que pusiera DADO DE BAJA POR LA BIBLIOTECA DE LA UNIVERSIDAD. Durante los meses inmediatos a la graduación, estamparía todos los libros con tinta violeta. En octubre vendería su automóvil y zapatillas de deporte, pediría prestado todo el dinero que pudiera y abriría una pequeña tienda de libros de segunda mano. El pensamiento de tener un expositor de postales cerca de la puerta le alegró el ánimo.

»Un bello día de mayo, mientras pensaba en métodos para atraer a los ladrones de libros a la tienda, volvió a su apartamento y abrió la puerta para encontrarse con la visión que más había temido durante los negros años en los que se había ahogado entre los volúmenes atesorados. La bibliotecaria en jefe estaba sentada esperándole en la única silla no ocupada por libros, en su propia sala de estar-comedor-cocina americana. Ese conocido mío se hubiera desmayado si hubiera podido, pero nunca había sido de reacciones rápidas. Y ella, en cambio, jamás había sido de reacciones lentas, y en ese momento crucial mostraba una calma gélida. 

»--Lo siento, señor --dijo--, pero esta sección de la biblioteca cierra dentro de cinco minutos. 

»Era mediodía del sábado, y mi amigo se convirtió en un vagabundo sin techo alguno en la faz de la tierra hasta las 9:30 de la mañana del lunes.

»Esta ha sido la historia para Fecha de Devolución. La gente que jamás lee prólogos se la ha perdido.»

¿Qué? ¿Es o no es la mejor historia sobre bibliotecas jamás escrita?

UNA BIBLIOTECÀRIA A QUI NO LI AGRADA HEMINGWAY

“4º de eso” d’Albert Pallarés és una tira còmica que apareix des de fa uns anys a la revista setmanal "El Jueves", publicació que llegeixo de tant en tant.

He descobert que en uns dels números l’Olegario Gandaria, professor de secundària que passa les vacances amb els seus amics a un poblet de muntanya, fa una visita a la biblioteca.

M’ha fet molta gràcia que la bibliotecària que l’atén no sigui gaire fan d’Ernest Hemingway. La veritat és que jo tampoc....

EL MILLOR CONTE SOBRE UNA BIBLIOTECA?

El Lluís Salvador és un usuari habitual de la biblioteca on treballo (la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras) i també un blocaire consumat, no té un sinó dos blocs: Lecturas errantes, on ressenya llibres i Incitaciones sobre epígrafs i cites literàries.

Doncs bé, el Lluís em va prometre que m’ensenyaria el millor conte sobre una biblioteca. L’ha trobat (i traduït expressament per al Libraries of the World, doncs el llibre només es pot aconseguir a la seva versió original en llengua anglesa) al pròleg de "Gene Wolfe's Book of Days", un recull de relats que tenen com a nexe comú que totes les històries fan referència a una data significativa o festivitat assenyalada.

La setmana que ve publicaré el conte i vosaltres mateixos podreu jutjar si el Lluís té o no raó...

UN ITINERARI LITERARI SOBRE TRUMAN CAPOTE

Com molts de vosaltres ja sabeu Truman Capote és un dels meus autors preferits, així és que he decidit retre-li un petit homenatge creant un itinerari de lectura a la biblioteca on treballo (la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras de Barcelona), al voltant de la seva figura, els seus amics (i enemics) i els escriptors, que a diferència d’ell, sí que van ser guardonats amb el premi Pulitzer, com la seva còmplice de jocs d’infantesa i amiga de tota la vida Harper Lee. Cadascuna de les novel·les premiades a més es contraposa a la seva adaptació cinematogràfica.

Aquest itinerari proposa un acostament a la figura de Truman Capote (1924-1984) però no es tracta d’una guia de les seves obres, sinó d’un intent de retrat de l’autor, construït a través dels seus biògrafs i de les relacions amb els seus amics i no tan amics.

Una bona manera de començar a conèixer aquest polèmic escriptor, creador d’obres com “A sang freda”, “Esmorzar al Tiffany’s” o “Música per a camaleons” és la biografia que el prestigiós periodista de la revista “Time” Gerald Clarke va escriure sobre ell.

Clarke, Gerald. “Truman Capote”. Barcelona: Ediciones B, 2006

O també aquest llibre de crítica literària, que recull i comenta tots els treballs de Truman Capote, des de “Miriam”, el seu primer relat, fins l’últim treball que va publicar en vida: el conte nadalenc “Una navidad” (1983). S’inclouen també les obres d’aquest autor que es van editar pòstumament.

Ortells Montón, Elena. “Truman Capote, un camaleón ante el espejo” [València] Universitat de València, 2009

El procés de creació de l’obra “A sang freda”, amb la qual Capote va inaugurar un nou gènere literari, el que ell va definir com a“non fiction novel”, és a dir la literatura sense ficció, ha inspirat algunes pel·lícules i també un còmic:

“Capote” [enregistrament vídeo] dirigida per Bennett Miller. Madrid : Sony, cop. 2006. El paper de Truman Capote l’interpreta un magnífic Philip Seymour Hoffman.

“Historia de un crimen” [enregistrament vídeo] un film de Douglas McGrath. Barcelona : Manga, DL 2007. L’actor Toby Jones, no tant conegut com Hoffman, però amb gran semblança física amb l’escriptor, dóna vida a Capote.

Parks, Ande. “Truman Capote en Kansas”. Barcelona: Norma, 2007. Aquí teniu l’aspecte que ofereix l’escriptor transformat en personatge de còmic.

Per cert, sabíeu que bona part de la novel·la “A sang freda” es va escriure a Palamós, on Capote va passar tres temporades (les primaveres i els estius de 1960, 1961 i 1962) buscant la tranquil·litat necessària per poder treballar?

Aquestes visites van inspirar una novel·la de Màrius Carol que va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2009:

Carol, Màrius. “L'Home dels pijames de seda: tres estius de Truman Capote a Palamós”. Barcelona: Columna 2009

El primer lloc de Palamós on Capote es va hostatjat, acompanyat de Jack Dunphy (la seva parella), un buldog vell, un caniche blanc i una gata siamesa, va ser l’Hotel Trias, que encara existeix i al bar del qual, hom es pot prendre un dry martini emulant Capote mentre mira discretament cap a la piscina.

La història de Palamós i d’altres racons de la Costa Brava estan presents a l’interessant llibre d’anècdotes que el periodista Xavier Moret va publicar fa alguns anys sobre aquest indret costaner:

Moret, Xavier. “Viatge per la Costa Brava. Paisatge, memòria, glamur i turisme”. Figueres: Brau, 2008

Un dels amics que va visitar Truman i Jack durant la seva estada gironina va ser el dramaturg anglès Noel Coward. Una de les millors obres de teatre d’aquest autor va ser “Vides privades”, estrenada amb èxit al West End de Londres, i en la qual Coward també hi actuava:

Coward, Noel. “Vides privades”. Barcelona: Edicions 62, 1990

Coward no era l’únic escriptor que formava part de la llista d’amics de Capote. També hi havia Carson McCullers, qui el va introduir a la comunitat literària de Saratoga Springs (on Capote, a més de vetllades literàries, va viure una intensa història d’amor amb el crític literari Newton Arvin); Tennesse Williams, qui a l’igual que l’escriptor va projectar molts aspectes de la seva personalitat als personatges que creava (en especial la Blanche DuBois de la seva cèlebre obra “Un tranvia anomenat desig”) i Anaïs Nin qui descriu als seus diaris la primera vegada trobada amb Capote d’aquesta manera:

“Cuando sonó el timbre fui a abrir. Vi un joven bajito y menudo, con el pelo caído sobre los ojos y tendiéndome la mano más suave y cartilaginosa que jamás haya estrechado, como la mano de un recién nacido rosada en mi palma”.

Williams, Tennessee. “Un tranvía llamado deseo; Lo que no se dice; Súbitamente el último verano”. Buenos Aires: Losada, 1979

MacCullers, Carson. “El cor és un caçador solitari”. Barcelona: Edicions 62, 1990

Nin, Anaïs. “Diario. Vol. 4, 1944-1947”. Barcelona: Bruguera, 1983

Però la gran amiga de Truman Capote va ser Harper Lee (almenys fins que ella va guanyar el premi Pulitzer i ell no i no ho va encaixar gaire bé), De fet, Lee va escriure el personatge de Dill Harris de “Matar un rossinyol” basant-se en com havia estat Capote de petit (els dos escriptors havien estat companys de jocs a la seva infantesa).

A la versió cinematogràfica de la novel·la, protagonitzada per Gregory Peck, el jove John Megna és l’encarregat de posar rostre a Dill Harris.

Lee, Harper. “Matar un rossinyol”. Barcelona: Edicions 62, 2006

"Matar a un ruiseñor" [enregistrament vídeo] un film de Robert Mulligan. Madrid : Universal, 2008

De qui no va ser gens amic va ser de Gore Vidal. Ambdós autors es van dedicar un munt de desqualificacions mútues. Capote va arribar a dir que Vidal no tenia sensibilitat ni talent i “qualsevol podia haver escrit “Juliano el apóstata”.

Vidal, Gore. “Juliano el apóstata”. Barcelona : Edhasa, 1993

Pel que fa a representats d’altes branques de l’art, Andy Warhol sentia fascinació per l’escriptor i des del 1949, any en què es va traslladar a Nova York va fer nombrosos intents per a conèixer-lo, que van fructificar en una bona amistat. La primera exposició en solitari de Warhol va ser a l’Hugo Gallery el juliol del 1952, justament quinze dibuixos inspirats en les obres de Truman Capote.

Warhol, Andy. “El Ojo mecánico: antológica de su obra gráfica, documentos y films: [catálogo de la exposición]. Milà: Mazzotta, cop. 2004

I no podia faltar, Marilyn Monroe a qui va conèixer mitjançant John Huston, quan aquest dirigia “La jungla del asfalto”, la primera pel·lícula on Marilyn parlava. De fet, Capote l’hagués preferida a ella en comptes d’Audrey Hepburn en el paper d’Holly Golightly a l’adaptació cinematogràfica d’“Esmorzar al Tiffany’s”.

“La Jungla de asfalto [enregistrament vídeo]” dirigida per John Huston. [S.l.]: Warner, cop. 2009

La fotografia que encapçala aquest post va ser presa el 1955 i mostra a l’escriptor i l’actriu ballant junts al cèlebre local “Morocco” de Nova York.

Com Truman Capote va autodefinir-se una vegada: “Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni”. I tenia tota la raó.

Per cert, aquí teniu novel·les que van guanyar el Pulitzer (com “Matar un rossinyol”) i que també van ser dutes al cinema:

Cunningham, Michael. “Las Horas”. Barcelona: Muchnik, 1999

“Las Horas” [enregistrament vídeo] dirigida per Stephen Daldry. Madrid: Universal, DL 2003

Hijuelos, Óscar. Los Reyes del mambo tocan canciones de amor. Madrid : Siruela, 1992

“Los Reyes del Mambo tocan canciones de amor” [enregistrament vídeo] dirigida per Arne Glimcher.[S.l.]: Warner Bros., 2007

Steinbeck, John. “Las Uvas de la ira”. Madrid : Cátedra, 2007

“Las Uvas de la ira” dirigida per John Ford. [Madrid]: El País : Twentieth Century Fox , 2006

Walker, Alice. “El color púrpura”.  Barcelona: Plaza & Janés, 1986

“El color púrpura” [enregistrament vídeo] una película de Steven Spielberg; Madrid: Warner Bros., cop. 2002

Warren, Robert Penn. “Todos los hombres del rey”. Barcelona : Anagrama, 2006

“Todos los hombres del rey” [enregistrament vídeo] una pel·lícula de Steven Zaillian. Madrid : Sony, 2007

I aquest és l’aspecte que ofereix l’itinerari un cop instal·lat a la biblioteca: