Fa pocs dies que he acabat un magnífic (i colpidor) llibre d'Stefan Zweig titulat "Mendel el de los libros". S'ambienta a Viena, a principis del segle XX i parla de la vida de Jakob Mendel, un llibreter rus jueu amb una memòria prodigiosa i un coneixement extraordinari dels llibres, que sempre seu a la mateixa taula del cafè Gluck.El narrador d'aquesta història, que realitza una investigació sobre el metge i magnetitzador Mesmer i que no rep gaire ajuda del bibliotecari de la universitat, coneix per mediació d'un amic el prodigiós Mendel, personatge que "dominaba las bibliotecas mejor que los bibliotecarios" i que resol brillantment la consulta del protagonista.
Quan el jove estudiant li diu que el bibliotecari no li ha volgut donar informació sobre el treball que redacta, el llibreter exclama: "¿Que no ha querido? No. ¡No ha podido! Es un parch, un burro apaleado con el pelo gris. Le conozco, para mi desgracia, desde hace veinte años largos, pero sigue sin haber aprendido nada. Embolsarse el sueldo...es lo único que saben hacer esos doctores. Deberían acarrear piedras en lugar de andar metidos entre libros".
"Mendel el de los libros" reflexiona magistralment sobre l'oblit i la fugacitat de l'existència: “¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos ya se está llevando nuestras últimas huellas?”.
Espectacular ressenya, Rosa. M'has fet venir ganes de llegir-me'l.
ResponElimina